Una crisi mai no és un període neutre, la història ens ha ensenyat que els escenaris d’abans i després d’una recessió són completament diferents. Les mesures econòmiques del poder, per una banda, i la mobilització popular, en l’altre extrem, demostren que ens trobem en una època de lluita per definir un model posterior. En aquest sentit, la sinergia interna dels segons agents, els moviments populars, és imprescindible, no pot haver-hi oposició cap moviment que proposin un canvi.
El moviment independentista ha de rebre ple suport per part dels altres moviments de caire progressista, ja que és un moviment que sorgeix de les polítiques agressives cap a Catalunya però també de la indignació social i democràtica. Els moviments socials s’han de rebel·lar contra el fet que es negui el dret a votar a una comunitat, i no allunyar-se amb l’excusa que és un objectiu de la burgesia, ja que no ho és, un 70% dels independentistes es defineixen d’esquerres. Els que sí han estat fins ara en primera línia de foc contra el procés han estat els oligarques, tant catalans o estatals.
